Carnaval de Solsona

Facebook
Twitter
Instagram

Gegants

Parlar del Carnaval de Solsona porta inevitablement parlar dels seus gegants, i introduint-nos en el conjunt de la festa i desxifrant-ne el significat i el tarannà d’aquesta podem entendre la simbologia d’aquests elements. La burla i la irreverència són la tònica d’aquesta festa, però per riure’s dels altres primer cal riure’s d’un mateix, i això és quelcom utilitzat pels solsonins: burlar-se del seu nom, burlar-se de les seves autoritats i sobre tot burlar-se de la festa més grossa de la ciutat fins aleshores: la Festa Major.

La Festa Major de Solsona té com a plat fort un folklore amb més de tres-cents anys d’història a l’esquena. Uns elements únics tant per la seva bellesa i equilibri com per la seva tradició. No ens hem d’estranyar doncs, que aquest fet no passés per alt pel Carnaval: burlar-se d’aquests elements tant estimats i de la gran tradició gegantera que gaudeix la ciutat tot creant uns gegants totalment contraris als “oficials” i que no estiguessin regits per cap norma, solament per la gresca.

La manifestació gegantera dins el Carnaval s’inicià des del primer any, on les autoritats anaren a rebre el Carnestoltes acompanyats d’un gegant de procedència particular. Posteriorment s’inicià la creació de peces pròpies per a la festa: la primera fou una Vaqueta que ballà pels carrers de la ciutat per primera vegada el 1972. Però, els primers gegants pròpiament del Carnaval, apareixien el 1974 en forma de quatre figures que recordaven als gegants de la ciutat però amb una aire, podríem dir, més desenfadat.

El mestre geganter Manel Casserras a partir de quatre capgrossos del taller barceloní “El Ingenio” elaborà quatre gegants que eren la viva imatge dels gegants de la ciutat però carregats de sàtira.

Aquests quatre elements dansaren pels carrers de la ciutat durant molts Carnavals fins que van ser apartats de la festa pels eixelebrats Gegants Bojos, capitanejats pel malgirbat Gegant Boig. Tot i això, encara actualment, apareixen en actes puntuals dins el Carnaval.

L’any 1974 va ser el mateix any que el Carnaval solsoní es definia una mica més i s’encaminava per assolir el seu caràcter d’autòcton i únic al país. El Carnaval de 1974 no només s’estrenaren quatre gegants sinó que s’estrenava una melodia que esdevindria l’himne de la festa. El músic solsoní, Joan Roure i Jané, autor de sardanes força conegudes arreu, compongué una encomanadissa tonada batejada com el Bufi. Aquesta com el mateix autor descriu és una “barrejada carnavalesca amb motius molt coneguts, altres que no ho són tant i alguns que no gens”. I juntament amb aquests apunts hi afegí aquests: “a la JOVENTUT SOLSONINA i particularment als flamants portadors dels nous gegants (…)”, per tant, dedicà la seva obra a aquella colla de joves que organitzaven la festa del Carnaval però sobretot als geganters. Persones que desinteressadament han portat, porten i portaran els gegants del carnaval tot ballant al compàs de les notes del BUFI; en un primer moment amb aquests Gegants Vells i després amb els populars Gegants Bojos.

El punt d’inflexió de la festa i moment que pren un aire nou i que la defineix definitivament, va ser l’any 1978, quan Manel Casserras creà la peça més famosa i important: el Gegant Boig. Aquest fou un gegant diferent a tots els creats fins aleshores: era un gegant geperut, panxut i calb (tot el contrari del Gegant Vell de la festa Major, tot ell ferm, bell, esvelt i erecte), la seva cara era grotesca i es burlava de tothom qui el mirava, però el fet més destacable és que fou dotat d’uns braços articulats que en ballar al compàs del BUFI reparteix garrotades a tort i a dret tot animant la gent a ballar amb ell. Amb aquest element Casserras trencà la imatge convencional i tradicional del gegant i encetà una nova etapa no només pel carnaval solsoní sinó pel fet geganter.

A partir d’aquell any, s’anà afegint una figura a la família més boja i popular de Catalunya. Així doncs, l’any 1979 apareixia la Geganta Boja, el 1980 el Mocós, el 1981 el Xut, el 1982 la Geganteta, el 1983 el Tòfol-Nano, el 1984 la Draca, 1985 els Nans, el 1986 el Comte de l’Assaltu i el 1987 l’Olímpic. Tots ells obra del mestre Manel Casserras i gairebé tots, amb ballet propi, compost pel mestre Joan Roure i Jané.

Per tant, la festa del Carnaval solsoní gaudeix d’una imatgeria i una música pròpies que el distingeixen de la resta de festes i la fan única i incomparable.

Altres enllaços: Història · Comparses · El ruc · Carnestoltes · Carnaval Infantil